Identitat gastronòmica i tot el que hem menjat

Un dissabte més pico la porta de ca teva

Aquesta setmana reflexionava a X (a on torno de tant en tant perquè enyoro algunes persones i les seves batalletes) sobre la dificultat que tinc per ubicar-me quan parlo de gastronomia o cuina eivissenca.

Tot això va partir d’un article publicat a El País sobre el pa titulat “El pan sin sal de Mallorca, una costumbre de raíz medieval” i escrit per Andreu Manresa. Em va sobtar la comparació d’aquest pa amb el que es fa a Florència —també sense sal— i que l’única menció a Eivissa i Formentera fos que aquí, del pa eixiut, en fem crostes o galeta forta. És a dir, que resulta més fàcil parlar de les similituds entre el pa de Mallorca i Florència que no pas amb el pa d’Eivissa, Formentera i Menorca, illes veïnes que formen part de la mateixa comunitat a on tradicionalment el pa també es fa sense sal.

Arran d’això em vaig preguntar a mi mateixa on m’ubico per parlar de la gastronomia de l’illa perquè tenim trets identitaris propis i diferencials però, alhora formem part d’una comunitat amb qui compartim una llengua, una cultura i també maneres de fer. Així i tot, el sentiment de pertinença balear és inusual. És a dir, la gent d’Eivissa no se sent balear, se sent eivissenca igual que la gent de Formentera, se sent formenterera. Encara més, la relació amb Mallorca sempre ha estat complicada, sobretot per qüestions polítiques i per una sensació de centralització que ens deixa a la resta d’illes al marge de les decisions que es prenen a l’illa gran. Aquestes qüestions han estat objecte d’estudi per part d’en Miguel Carranza que en parla en aquesta entrevista a Noudiari.es que us recomano per entendre una mica això que us explico.

Per tant, aquesta forta insularitat em fa qüestionar sovint com parlar de la cuina eivissenca sense caure en el folklorisme alhora que en reivindico les arrels pròpies. No em resulta senzill, la veritat. I més tenint en compte que la majoria de les meves lectores són del Principat. En un moment en què la cuina catalana també està posant de manifest les seves pròpies reivindicacions, interessa a algú més que els eivissencs el que explico de la cuina de l’illa més enllà de la mar que m’envolta?

Sigui com sigui, us continuaré donant la murga amb les faves ofegades, el gerret esca(m)betxat, la coca de pebrera, la salsa de Nadal i tot el que em faci bategar el cor perquè sapigueu que en aquesta illa petita de la Mediterrània també fem el pa sense sal.

El que he escrit per aquí

Coses interessants que he llegit aquests dies

• Una taca estranya al cel, d’Albert Lloreta, sobre la hipernormalitat i el món que ens deixa Silicon Valley.

• Cocina y resistencia, d’Antonio Muñoz Molina, sobre la cuina de les nostres mares i àvies i els intents de destruir-la.

• A l’espera de l’estrena 25 de març, aquí teniu un tast del que serà el “Sense Ficció” sobre Pep Salsetes. No veig mai la tele, però això serà tot un esdeveniment a casa.

• En defensa de la cocina casera: una respuesta al presidente de Mercadona, El Comidista.

Què he cuinat aquesta setmana

• Brou de peix que hem aprofitat per sopa dos dies i encara me n’ha quedat per congelar, fet amb peix de sopa i els caps i les espines dels llucets que també hem menjat.

• Llucets passats per farina i fregits.

• Gerret escabetxat, un clàssic de la cuina eivissenca que us compartiré la setmana que ve.

• Llenties. Boníssimes. Vaig compartir la recepta aquí.

• Paella de verdures de temporada. En teniu la recepta a l’article “Vinc a parlar de faves”.

• Coca de pebrera i sardines, aprofitant una mica de pebrera torrada que ens quedava de l’estiu.

• Pizza casolana amb pernil i formatge.

He escoltat…

Zach Bryan en bucle. Perquè en una altra vida vaig néixer a Oklahoma, tenia un ranxo i acampava amb el meu cavall sota la lluna a les muntanyes Orzak.

Que passeu un bon cap de setmana i no us oblideu el paraigua.